dissabte, 5 d’octubre de 2013

Funciona l’homeopatia?

Al llarg de l’últim any, diversos amics m’han explicat que ells utilitzaven l’homeopatia. Sense que jo tragués el tema i sense que ells em demanessin la meva opinió. I en tots els casos hi havia un cert nivell d’entusiasme, com qui et parla del seu mòbil d’última generació. O fins i tot un punt de devoció quasi religiós, com qui ha trobat una fe que dóna sentit a la seva vida.

Com que no em van demanar la meva opinió, no la vaig donar. De fet, trobar-me gent real, amb la que tinc relació, que fa servir l'homeopatia em va trasbalsar una mica. Donant la meva opinió m'hauria sentit com si estigués violentant la seva fe. D'altra banda, callant la meva opinió sento que estic posant en perill la seva salut.

I aquesta nit, la homeopatia anava llençant preguntes al meu cap, preguntes que no em deixaven dormir.

He voltat una mica per aquí i per allà (trobareu alguns enllaços interessants al final) i he intentat escriure un article amb les conclusions que n'he extret.


Fonaments teòrics de l’homeopatia.

A grans trets, la homeopatia es basa en donar una substància que genera el mateix problema que té el pacient però a una dosi prou reduïda com perquè el cos pugui lluitar contra ella. Per exemple, si volem resoldre una migranya, hi posem un verí que causi mal de cap i el diluïm molt, per tal que no sigui tòxic.

En molts casos, al final de la dilució, no hi queda cap molècula de la substància tòxica original (en això estan d’acord la química moderna i els homeòpates). I aquí entra el concepte de memòria de l’aigua. Segons aquesta creença, l’estructura de l’aigua té la capacitat de “recordar” les molècules que hi han estat en contacte.

Científicament no es pot demostrar que això passi. I, si passés, caldria plantejar-se que l’aigua que es fa servir per diluir la substància original prèviament ha estat en contacte amb bilions de substàncies diferents. Com es fa perquè “recordi” justament un contacte i “oblidi” tots els altres?

De la frase "tots aquests moments es perdran, com llàgrimes en la pluja" deduïm que en Roy Batty no creu en la memòria de l'aigua. Imatge.


Probablement alguns homeòpates tenen resposta a això però la majoria diuen que “no importa tant el per què funciona. El que importa és que funciona”.


A mi em funciona.

L’argument principal de la homeopatia és el mateix que el de totes i cadascuna de les pseudociències relacionades amb la salut: doncs a mi em funciona.

No sé si existeix alguna manera de contrarestar aquest argument, fortament arrelat en les creences de qui el pronuncia. Però sí que hi ha algunes reflexions a fer al respecte.

Analitzem què vol dir “a mi em funciona”. Posem que el pacient té un símptoma, pren el remei i, passat un cert procés, el símptoma desapareix. Vol dir això que el remei funciona?

No necessàriament.


L’entrenador del Barça fa uns quants partits que porta sempre el mateix polo, de color festuc. I des que el porta, el Barça no ha perdut cap partit. Vol dir que el polo festuc del Tata és capaç de fer que el Barça guanyi els partits? O hi ha molts altres factors, com que el Messi jugui bé, que el porter ho pari tot, que la tàctica sigui bona, que els rivals no tinguin el seu dia, que l’arbitre no ens piti un penal en contra...?

És més, si un dia el Tata es posa el seu polo festuc i el Barça perd, demostraria això que el polo no dóna sort? Potser el Tata creu que no. Que, a la llarga, ha anat bé que l’equip perdés aquell partit perquè els ha fet reaccionar. Les supersticions es poden blindar indefinidament mitjançant la tècnica del drac al garatgeFoto


Relacions causa-efecte

Una de les coses més difícils que li demanem al nostre cervell és que estableixi relacions causa-efecte. Perquè podem veure que primer passa A i després B. Però això no significa necessàriament que A sigui la causa de B.

Posem que una persona acciona un interruptor i, just després, s’encén un llum. És l’interruptor accionat causa del llum encès?

Posem que un grup de fidels fa una processó per demanar que plogui i al cap d’una setmana plou. És la processó causa de la pluja?

En el primer exemple, el sistema interruptor-llum està fonamentat en un extens coneixement científic sobre circuits elèctrics. Sabem que hi ha un cable elèctric que connecta l’interruptor i la bombeta, tenim una teoria sòlida que ens permet entendre bona part d’aquest sistema. Per tant, podem dir que molt probablement sí que hi ha una relació causa-efecte.

En el segon cas, no hi ha cap teoria científica que uneixi la processó amb la pluja.

Però ha plogut. I per tant, funciona, no?

Bé, podríem sospitar que, quasi a tot arreu del món, tard o d’hora acaba plovent. Llavors, si plou al cap d’un dia de la processó, ha funcionat. Si plou al cap d’una setmana, també. Si plou al cap d’un mes, també. I els de la processó sempre podran dir “veus com ha plogut?” o “encara no ha plogut però diumenge vinent en farem una altra i segur que en un parell de setmanes plou”.

En altres paraules, com a mínim caldria delimitar de forma rigorosa quan direm que funciona i quan no. Perquè, si no delimitem en quines condicions direm que no ha funcionat, sempre ens podran dir que qualsevol cosa és causa de qualsevol altra.

Per això el segon pilar de la ciència s’exigeix que hi hagi falsabilitat. És a dir, que hi hagi vies per demostrar que una relació causa-efecte no és certa.

Arribats aquí, si algú sosté que la dansa de la pluja funciona malgrat no saber per què, com es pot comprovar si té raó o no?

L’estadística


Observant patrons de jugades molt grans, els Pelayo van aconseguir guanyar diners a la ruleta. Imatge.


L’estadística serveix per generar coneixement a partir de dades sorgides de la ignorància.

Exemple. Si desconeixem les dades físiques implicades en el llançament d’un dau, no sabrem quin número sortirà. Però, malgrat aquest desconeixement en podem treure coneixement. Podem saber si un dau està trucat a partir d’una successió de tirades. És a dir, si el dau es comporta de forma diferent a com ho faria un dau completament aleatori.

Tornant a l’exemple anterior, un tractament estadístic de les dades de pluja d’un indret determinat, combinat amb les dades de totes les processons per la pluja ens revelaria si la processó està relacionada amb la pluja o no. Si els dies següents de les processons plou significativament més que els altres dies podríem establir una correlació.

La correlació no implica necessàriament causa-efecte però ja estaríem a mig camí. Per què no? Doncs, per exemple, podria resultar que les processons se celebressin sempre en una determinada època de l’any, més propensa a la pluja. Però, en tot cas, una correlació ja és un element important a tenir en compte.


Medicament vs placebo: la prova del cotó.


L'efecte placebo s'associa a les millores que experimenta un pacient quan creu que se l'està tractant. Aquí expliquen com crear les vostres pastilles de placebo.


Hem arribat al punt clau d’aquest article. L’hora de la veritat d’un medicament és l’assaig contra el placebo. A grans trets es tracta d’un experiment amb un grup A, al qual se li dóna un medicament del qual se’n vol provar l’eficàcia. I un grup B, al qual se li dóna un placebo, que és una pastilla que no conté gens de medicament.

Aleshores es fa el control dels dos grups. Si es veu que en el grup A milloren significativament més pacients que al grup B, molt probablement, tenim un medicament efectiu. Si empata amb el placebo, el medicament és ineficaç. I això vol dir que el remei no cura, malgrat a tu, un dia, et van disminuir els símptomes després de prendre’l.

És a dir, malgrat no conèixer el per què funciona un remei, podem determinar-ne l’eficàcia amb un experiment com aquest.

Si heu llegit amb atenció i interès, ara mateix us estareu preguntant si la homeopatia ha superat algun cop el placebo o no. Aquest és el punt clau del debat homeopatia sí / homeopatia no (i també per qualsevol altre remei alternatiu o convencional). Aquí es decideix si la homeopatia funciona o si és una farsa.

Bé, doncs els defensors de l’homeopatia diuen que sí, que hi ha estudis que demostren que l’homeopatia ha batut el placebo.

D’altra banda, els crítics han dit que aquests estudis tenien resultats positius mínims, no reproduïbles i pobrament controlats.Si us voleu fer una idea dels arguments i contraarguments, podeu llegir aquest article i després aquest altre (que ja de pas, desmunta també l'article enllaçat al paràgraf anterior).

Podem batre el placebo sense ser millors que ell?

Un dels aspectes a tenir en compte quan treballem amb l’estadística, és el seu marge d’error. Podem reduir l’atzar tant com vulguem però mai eliminar-lo completament.

Per exemple, si fem estudis amb un marge d’error del 5% ens pot passar això:

Segons l'estadística, podríem arribar a la conclusió que les gominoles verdes causen acné. El que ha passat en realitat és que hem fet 20 estudis amb un marge d'error del 5% i un d'ells ha caigut dins d'aquest marge d'error. Font: xkcd


Una manera de batre el placebo és fent trampes. No cal falsejar els resultats, n’hi ha prou amb seleccionar-los.

Per exemple, imaginem que en Placebo diu que és capaç de ficar el 60% dels tirs lliures i jo dic que sóc capaç de superar-lo. Faig una tanda de 10 tirs i en fico 5. Però aquesta no valia. Faig una segona tanda i en fico 4. Aquesta tampoc. I així vaig fent tandes fins que acabo tenint 8 o 9 tandes en les quals he assolit o superat el 80%. No li dic a ningú que en 80 o 90 tandes no he arribat a aquestes xifres i així puc dir que he demostrat ser millor que el placebo.

Per això en ciència és molt important que es publiquin els resultats negatius dels estudis.

Posem que l’homeopatia no és efectiva. Però tampoc fa mal, no?

 Posem que les pastilles d’homeopatia únicament tenen excipient i, per tant, cap efecte, ni positiu ni negatiu. Tampoc passa res per prendre’n, no? És més, si funcionen com a placebo, poden ajudar algun pacient, no?

Això és essencialment cert. Amb infreqüents excepcions. El principal perill és que davant d’una malaltia optem per un remei que no funciona en comptes de seguir un tractament que sí. I quan, mesos més tard provem el tractament que funciona, ja sigui massa tard.

També, i això és una mica una opinió personal, hi ha el perill social de la pèrdua de prestigi de la ciència de veritat. Si, com a societat, ignorem allò que hem après sobre Física, Química, Matemàtiques i ens guiem per prejudicis o modes, correm el risc de deixar d’avançar en el coneixement d’aquestes matèries. Ens queixem que el govern retalla en Ciència però, amb quina autoritat culparem als polítics si nosaltres tampoc respectem la ciència? 

Qui sap, potser un dia fins i tot retrocedim i tornem a fer operacions quirúrgiques com es feien fa un segle: anestesiant amb un glop d’aiguardent o amb un cop de garrot al cap.

Llavors l’homeopatia no té res de bo?


Durant el segle XIX, una epidèmia de còlera va assolar Europa i els pacients tractats amb homeopatia van sobreviure notablement més que els tractats amb “medicina tradicional”. Cal aclarir que la medicina tradicional comptava amb tractaments tan útils com les sagnies i els laxants que, lluny de tenir cap efecte terapèutic, debilitaven el pacient.

Avui en dia, potser encara hi ha àmbits en els que l’aplicació de fàrmacs o tractaments empitjora la salut del pacient (respecte a no fer res). Especialment, en casos de pacients molt hipocrondríacs, amb síndrome de Munchausen o trastorns psicosomàtics. Els homeòpates dediquen habitualment més temps als seus pacients que els metges tradicionals. Per tant, els pacients que bàsicament volen sentir que un metge està tenint cura d’ells, potser estan en bones mans si van a veure un homeòpata.


Però hi ha molta gent que utilitza la homeopatia. Fins i tot metges i farmacèutics. Estàs segur que no t’equivoques?

No estic segur de res. El coneixement científic està sotmès a revisió constant. No es pot progressar si no s’admet, amb humilitat, que s’ignoren moltíssimes coses. Si algun dia es demostra que l’homeopatia funciona, jo m’alegraré d’haver estat equivocat i que els pacients tinguin un ventall més ampli de remeis per curar-se.

Però que avui en dia ignorem moltes coses tampoc vol dir que qualsevol cosa no demostrada hagi de ser certa. Per això considero que cal ser igual d’exigent i escèptic amb la medicina tradicional i amb les alternatives.

Jo a la medicina tradicional li demano estudis rigorosos que demostrin el seu funcionament. I a les altres, també. Fins on jo sé, avui en dia, no existeixen. Hi ha qui ho resumeix dient que "la medicina alternativa que funciona es diu medicina a seques".

De la mateixa manera, si dalt d’un avió que cau en picat em donen a triar entre un paracaigudes que ha demostrat ser efectiu després d’un munt de proves i un altre que no ha demostrat ser un paracaigudes, jo triaré el primer. M'hi va la vida.

En tot cas, si opineu de forma diferent, ho podem discutir civilitzadament als comentaris. Perquè, com he dit abans, m’agradaria estar equivocat.



Us deixo amb alguns articles interessants que he llegit mentre escrivia tot això:


Deixo oberta la llista, per si hi voleu afegir altres enllaços (poseu-los als comentaris)

5 comentaris:

  1. Una vegada li demanaren al rector d'un poble traure en processó el sant per tal de que ploguera. Davant la insistència de la gent, el rector va accedir a traure'l però va dir a mode d'advertència: "Jo, si voleu el trac, però el temps, per a ploure no està".

    Bon article.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona aquesta història que expliques. De vegades fins i tot els capellans han de prendre precaucions davant la fe d'alguns devots.

      Elimina
  2. Amb el teu permís, m'agradaria enviar-li l'article a una amiga, perquè amb les meves paraules no la convenço, de fet, quan em diu que li funciona, estic per deixar-me convèncer, però no. Bé, de fet serien dues amigues. Una cosa que m'inquieta és l'ús en nens, a més diuen que els nens demostren que no és un placebo, però dic jo que si es prenen conscientment unes boletes, també poden pensar que és un medicament i que funcioni com a placebo... I no és perillós substituir un medicament per la homeopatia?

    M'ha fet gràcia això del Roy i la memòria de l'aigua, molt bo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment tens el meu permís per compartir tot allò que publico en un blog públic. Ara, si vols convèncer algú, et recomano que llegeixis els enllaços que he posat al final. Per exemple, el de "preguntes freqüents" respon a la pregunta de per què sembla eficaç en nens.

      La veritat és que em sento bastant incòmode en la posició de "voler convèncer algú" del meu punt de vista. Potser per això he intentat escriure aquest article més com a divulgació a favor de la ciència que com a argumentari en contra de la homeopatia. Si a algú li serveix per aprendre alguna cosa o s'anima a informar-se més a fons sobre aquests temes, ja em dono per satisfet.

      Elimina
    2. Jo sí que les intentaré convèncer, gràcies!

      Elimina