Per què no hi ha menjar blau? Resposta.

En un post anterior preguntàvem per què no hi ha menjar blau. Les respostes que heu donat ens semblen prou interessants per fer-ne un recull, que és el que farem ara.

En primer lloc, hem descobert que la pregunta parteix d'una premissa falsa: sí que hi ha menjar blau a la natura. El blat de moro blau i la col lombarda a un rang de PH determinat són blaus gràcies a les antocianines. Per tant, queda reformular la qüestió: "per què és tan poc freqüent el menjar de color blau?".

El menjar, tal i com el coneixem, no és res més que parts d'éssers vius (animals, plantes, fongs) que, com a tal, busquen sobreviure. Pel que fa al color, això es resumeix en dos grans intencions: amagar-se (que no els mengin) o destacar (per exemple en tàctiques de reproducció).

Els que s'amaguen, tindrien colors semblants als de l'entorn, que en la majoria de casos són tons verds o marrons. Els que destaquen, serien colors que contrastessin amb els verds i marrons. Per exemple, les plantes, si volen fer un fruit per atreure els animals i que aquests se'l mengin i escampin les seves llavors ben lluny, no escolliran el blau. Si el que es busca es destacar, oferiran fruits vermells, taronges o grocs.

Val a dir que el verd és el color de la clorofil·la i que aquest pigment absorbeix amb especial intensitat la llum blava.

Pel que fa a la carn dels animals, com que aquesta s'amaga sota la pell, pèl, plomes o escames, no té cap incidència i el cos dels animals tria el color que menys energia li costa obtenir. Normalment són blancs, marrons o vermells, amb algun cas curiós com el salmó i el marisc (aquesta excepció també té la seva raó de ser).

Ah, i el Frigurón sembla ser que devia tenir gust de pinya.

Hi ha alguna explicació racional al fet de sentir sorolls que no existeixen?

Aquesta pregunta es basa en una experiència personal: en ocasions sento mòbils.

Tot va començar després del disgust profund que em va generar el robatori del meu mòbil de la manera més beneita – cosa que va fer que la ràbia s’afegís al disgust- vaig anar a comprar-me’n un de nou. Vaig buscar punts i més punts per tal de que el cost del mòbil tendís a zero i vaig aconseguir un d’aquests artefactes que encara conservo. I que duri!

Fins aquí tot ben normal. El fenomen però que us vull explicar va aparèixer després. Un cop més o menys controlat el tema de com funcionaven les diverses possibilitats i tecles de l’aparell, vaig fer allò de sentir el so de la trucada per poder identificar-la clarament quan algú volgués posar-se en contacte amb mi – i jo no acabés mirant al meu voltant amb aquella expressió de “ep! t’estan trucant, que no l’agafes...? ah! però si és el meu! (cara vermella)”. Després de familiaritzar-me doncs amb el nou to, vaig deixar estar el tema. El més curiós de tot plegat va ser que, mentre caminava pel carrer vaig sentir clarament com sonava el meu mòbil. Quan me’l vaig treure de la butxaca de l’abric, vaig poder comprovar que ningú havia trucat. Això em va passar diverses vegades, fins que curiosament – quan potser ja m’havia acostumat al to del nou mòbil- va deixar de passar-me.

Anàlogament, quan vaig ser mare per primera vegada, moltes nits sentia com si el meu fill plorés. Em llevava corrents per veure què passava i comprovava, una mica estranyada, que el nen seguia dormint plàcidament. Un dia, estant a la dutxa, el fenomen es va repetir i aquest cop, i donat que el seu pare estava amb el nen i em jurava i rejurava que el nen no havia obert la boca, vaig poder acabar de confirmar que es tractava d’estrès.

Avui en dia, tot ho acabem atribuint a l’estrès. I, què voleu que us digui, no m’acaba de satisfer aquesta resposta. Em vaig informar una mica i vaig descobrir que hi ha una mena de malaltia que es diu tinnitus (o acúfens) que precisament consisteix en sentir sons que no procedeixen d’enlloc i que, efectivament, poden ser causats per l’estrès. Això concorda perfectament amb un dels aspectes de les les dues situacions que us he descrit (la no existència de font sonora). Però en la descripció dels símptomes dels acúfens sempre diu que es tracta de sorollets tipus xiulets, brunzits, en cap cas el to d’un mòbil amb totes les seves notes musicals, ni el plor característic d’un nen que saps que és del teu i només del teu fill... són, potser al·lucinacions? Vosaltres què en penseu?

Per què no hi ha menjar de color blau?

Aquesta pregunta me la vaig plantejar per primer cop un dia d'estiu dels anys vuitanta. Davant d'una carta de Frigo li vaig demanar a la meva mare que em comprés un Frigurón.

La meva mare, en veure la imatge del Frigurón a la carta, torçà el gest i m'intentà convèncer perquè en triés un altre amb l'argument que no hi havia menjar blau i per tant aquell polo no devia ser gaire saludable. Jo hi vaig estar un temps pensant i no, no en vaig trobar cap.

Evidentment avui en dia es pot afegir colorant blau a pràcticament qualsevol menjar. Hi ha també alguns menjars quasi blaus a la natura: nabius, formatge blau, albergínies,... Però el menjar blau sembla una curiosa excepció dins una dieta plena de verds, vermells, grocs, marrons, blancs, taronges, liles, negres i fins i tot roses.

Recentment, el tema del menjar blau va tenir un moment de gran popularitat, gràcies a la paròdia del sugus de pinya però sembla ser que la pregunta es va quedar sense resposta. Així que demanarem als lectors, a veure si algú ens il·lumina sobre aquest gran interrogant.

Com a pregunta bonus, algú recorda i sabria descriure el gust del Frigurón?