Al llarg de l’últim any, diversos amics m’han
explicat que ells utilitzaven l’homeopatia. Sense que jo tragués el tema i
sense que ells em demanessin la meva opinió. I en tots els casos hi havia un
cert nivell d’entusiasme, com qui et parla del seu mòbil d’última generació. O fins i tot un punt de devoció quasi religiós, com qui ha trobat una fe que dóna sentit
a la seva vida.
Com que no em van demanar la meva opinió, no
la vaig donar. De fet, trobar-me gent real, amb la que tinc relació, que fa servir l'homeopatia em va trasbalsar una mica. Donant la meva opinió m'hauria sentit com si estigués violentant la seva fe. D'altra banda, callant la meva opinió sento que estic posant en perill la seva salut.
I aquesta nit, la homeopatia
anava llençant preguntes al meu cap, preguntes que no em deixaven dormir.
He voltat una mica per aquí i per allà (trobareu alguns enllaços interessants al final) i he intentat escriure un article amb les conclusions que n'he extret.
Fonaments teòrics de l’homeopatia.
A grans trets, la homeopatia es basa en donar
una substància que genera el mateix problema que té el pacient però a una dosi
prou reduïda com perquè el cos pugui lluitar contra ella. Per exemple, si volem
resoldre una migranya, hi posem un verí que causi mal de cap i el diluïm molt,
per tal que no sigui tòxic.
En molts casos, al final de la dilució, no hi
queda cap molècula de la substància tòxica original (en això estan d’acord la
química moderna i els homeòpates). I aquí entra el concepte de memòria de
l’aigua. Segons aquesta creença, l’estructura de l’aigua té la capacitat de
“recordar” les molècules que hi han estat en contacte.
Científicament no es pot demostrar que això
passi. I, si passés, caldria plantejar-se que l’aigua que es fa servir per
diluir la substància original prèviament ha estat en contacte amb bilions de
substàncies diferents. Com es fa perquè “recordi” justament un contacte i
“oblidi” tots els altres?
De la frase "tots aquests moments es perdran, com llàgrimes en la pluja" deduïm que en Roy Batty no creu en la memòria de l'aigua. Imatge.
Probablement alguns homeòpates tenen resposta
a això però la majoria diuen que “no importa tant el per què funciona. El que
importa és que funciona”.
A mi em funciona.
L’argument principal de la homeopatia és el mateix
que el de totes i cadascuna de les pseudociències relacionades amb la salut:
doncs a mi em funciona.
No sé si existeix alguna manera de
contrarestar aquest argument, fortament arrelat en les creences de qui el
pronuncia. Però sí que hi ha algunes reflexions a fer al respecte.
Analitzem què vol dir “a mi em funciona”.
Posem que el pacient té un símptoma, pren el remei i, passat un cert procés, el
símptoma desapareix. Vol dir això que el remei funciona?
No necessàriament.
L’entrenador del Barça fa uns
quants partits que porta sempre el mateix polo, de color festuc. I des que el
porta, el Barça no ha perdut cap partit. Vol dir que el polo festuc del Tata és
capaç de fer que el Barça guanyi els partits? O hi ha molts altres factors, com
que el Messi jugui bé, que el porter ho pari tot, que la tàctica sigui bona,
que els rivals no tinguin el seu dia, que l’arbitre no ens piti un penal en
contra...?
És més, si un dia el Tata es posa el seu polo
festuc i el Barça perd, demostraria això que el polo no dóna sort? Potser el
Tata creu que no. Que, a la llarga, ha anat bé que l’equip perdés aquell partit
perquè els ha fet reaccionar. Les supersticions es poden blindar indefinidament mitjançant la tècnica del drac al garatge. Foto
Relacions causa-efecte
Una de les coses més difícils que li demanem
al nostre cervell és que estableixi relacions causa-efecte. Perquè podem veure
que primer passa A i després B. Però això no significa necessàriament que A
sigui la causa de B.
Posem que una persona acciona un interruptor
i, just després, s’encén un llum. És l’interruptor accionat causa del llum encès?
Posem que un grup de fidels fa una processó
per demanar que plogui i al cap d’una setmana plou. És la processó causa de la
pluja?
En el primer exemple, el sistema
interruptor-llum està fonamentat en un extens coneixement científic sobre
circuits elèctrics. Sabem que hi ha un cable elèctric que connecta
l’interruptor i la bombeta, tenim una teoria sòlida que ens permet entendre
bona part d’aquest sistema. Per tant, podem dir que molt probablement sí que hi
ha una relació causa-efecte.
En el segon cas, no hi ha cap teoria
científica que uneixi la processó amb la pluja.
Però ha plogut. I per tant, funciona, no?
Bé, podríem sospitar que, quasi a tot arreu
del món, tard o d’hora acaba plovent. Llavors, si plou al cap d’un dia de la
processó, ha funcionat. Si plou al cap d’una setmana, també. Si plou al cap
d’un mes, també. I els de la processó sempre podran dir “veus com ha plogut?” o
“encara no ha plogut però diumenge vinent en farem una altra i segur que en un
parell de setmanes plou”.
En altres paraules, com a mínim caldria
delimitar de forma rigorosa quan direm que funciona i quan no. Perquè, si no
delimitem en quines condicions direm que no ha funcionat, sempre ens podran dir
que qualsevol cosa és causa de qualsevol altra.
Per això el segon pilar de la ciència s’exigeix que hi hagi falsabilitat.
És a dir, que hi hagi vies per demostrar que una relació causa-efecte no és
certa.
Arribats aquí, si algú sosté que la dansa de
la pluja funciona malgrat no saber per què, com es pot comprovar si té raó o
no?
L’estadística
L’estadística serveix per generar coneixement
a partir de dades sorgides de la ignorància.
Exemple. Si desconeixem les dades físiques
implicades en el llançament d’un dau, no sabrem quin número sortirà. Però,
malgrat aquest desconeixement en podem treure coneixement. Podem saber si un
dau està trucat a partir d’una successió de tirades. És a dir, si el dau es
comporta de forma diferent a com ho faria un dau completament aleatori.
Tornant a l’exemple anterior, un tractament
estadístic de les dades de pluja d’un indret determinat, combinat amb les dades
de totes les processons per la pluja ens revelaria si la processó està relacionada amb la
pluja o no. Si els dies següents de les processons plou significativament més
que els altres dies podríem establir una correlació.
La correlació no implica necessàriament
causa-efecte però ja estaríem a mig camí. Per què no? Doncs, per exemple,
podria resultar que les processons se celebressin sempre en una determinada
època de l’any, més propensa a la pluja. Però, en tot cas, una correlació ja és
un element important a tenir en compte.
Medicament vs placebo: la prova del cotó.
Hem arribat al punt clau d’aquest article.
L’hora de la veritat d’un medicament és l’assaig contra el placebo. A grans
trets es tracta d’un experiment amb un grup A, al qual se li dóna un medicament
del qual se’n vol provar l’eficàcia. I un grup B, al qual se li dóna un
placebo, que és una pastilla que no conté gens de medicament.
Aleshores es fa el control dels dos grups. Si
es veu que en el grup A milloren significativament més pacients que al grup B,
molt probablement, tenim un medicament efectiu. Si empata amb el placebo,
el medicament és ineficaç. I això vol dir que el remei no cura, malgrat a tu,
un dia, et van disminuir els símptomes després de prendre’l.
És a dir, malgrat no conèixer el per què
funciona un remei, podem determinar-ne l’eficàcia amb un experiment com aquest.
Si heu llegit amb atenció i interès, ara
mateix us estareu preguntant si la homeopatia ha superat algun cop el placebo o
no. Aquest és el punt clau del debat homeopatia sí / homeopatia no (i també per
qualsevol altre remei alternatiu o convencional). Aquí es decideix si la
homeopatia funciona o si és una farsa.
D’altra banda, els crítics han dit que aquests
estudis tenien resultats positius mínims, no reproduïbles i pobrament
controlats.Si us voleu fer una idea dels arguments i contraarguments, podeu llegir aquest article i després aquest altre (que ja de pas, desmunta també l'article enllaçat al paràgraf anterior).
Podem batre el placebo sense ser millors que ell?
Un dels aspectes a tenir en compte quan
treballem amb l’estadística, és el seu marge d’error. Podem reduir l’atzar tant
com vulguem però mai eliminar-lo completament.
Per exemple, si fem estudis amb un marge
d’error del 5% ens pot passar això:
Segons l'estadística, podríem arribar a la conclusió que les gominoles verdes causen acné. El que ha passat en realitat és que hem fet 20 estudis amb un marge d'error del 5% i un d'ells ha caigut dins d'aquest marge d'error. Font: xkcd
Una manera de batre el placebo és fent
trampes. No cal falsejar els resultats, n’hi ha prou amb seleccionar-los.
Per exemple, imaginem que en Placebo diu que
és capaç de ficar el 60% dels tirs lliures i jo dic que sóc capaç de
superar-lo. Faig una tanda de 10 tirs i en fico 5. Però aquesta no valia. Faig
una segona tanda i en fico 4. Aquesta tampoc. I així vaig fent tandes fins que
acabo tenint 8 o 9 tandes en les quals he assolit o superat el 80%. No li dic a
ningú que en 80 o 90 tandes no he arribat a aquestes xifres i així puc dir que
he demostrat ser millor que el placebo.
Per això en ciència és molt important que es
publiquin els resultats negatius dels estudis.
Posem que l’homeopatia no és efectiva. Però tampoc fa mal,
no?
Posem que les pastilles d’homeopatia únicament
tenen excipient i, per tant, cap efecte, ni positiu ni negatiu. Tampoc passa
res per prendre’n, no? És més, si funcionen com a placebo, poden ajudar algun
pacient, no?
Això és essencialment cert. Amb infreqüents excepcions. El principal perill és que davant d’una malaltia optem per un remei
que no funciona en comptes de seguir un tractament que sí. I quan, mesos més
tard provem el tractament que funciona, ja sigui massa tard.
També, i això és una mica una opinió personal,
hi ha el perill social de la pèrdua de prestigi de la ciència de veritat. Si,
com a societat, ignorem allò que hem après sobre Física, Química, Matemàtiques
i ens guiem per prejudicis o modes, correm el risc de deixar d’avançar en el
coneixement d’aquestes matèries. Ens queixem que el govern retalla en Ciència però, amb quina autoritat culparem als polítics si nosaltres tampoc respectem la ciència?
Qui sap, potser un dia fins i tot retrocedim i
tornem a fer operacions quirúrgiques com es feien fa un segle: anestesiant amb
un glop d’aiguardent o amb un cop de garrot al cap.
Llavors l’homeopatia no té res de bo?
Durant el segle XIX, una epidèmia de còlera va
assolar Europa i els pacients tractats amb homeopatia van sobreviure
notablement més que els tractats amb “medicina tradicional”. Cal aclarir que la
medicina tradicional comptava amb tractaments tan útils com les sagnies i els
laxants que, lluny de tenir cap efecte terapèutic, debilitaven el pacient.
Avui en dia, potser encara hi ha àmbits en els
que l’aplicació de fàrmacs o tractaments empitjora la salut del pacient
(respecte a no fer res). Especialment, en casos de pacients molt hipocrondríacs, amb síndrome de Munchausen o trastorns psicosomàtics. Els
homeòpates dediquen habitualment més temps als seus pacients que els metges
tradicionals. Per tant, els pacients que bàsicament volen sentir que un metge
està tenint cura d’ells, potser estan en bones mans si van a veure un
homeòpata.
Però hi ha molta gent que utilitza la
homeopatia. Fins i tot metges i farmacèutics. Estàs segur que no t’equivoques?
No estic segur de res. El coneixement científic està sotmès a
revisió constant. No es pot progressar si no s’admet, amb humilitat, que s’ignoren
moltíssimes coses. Si algun dia es demostra que l’homeopatia funciona, jo
m’alegraré d’haver estat equivocat i que els pacients tinguin un ventall més
ampli de remeis per curar-se.
Però que avui en dia ignorem moltes coses
tampoc vol dir que qualsevol cosa no demostrada hagi de ser certa. Per això
considero que cal ser igual d’exigent i escèptic amb la medicina tradicional i
amb les alternatives.
Jo a la medicina tradicional li demano estudis
rigorosos que demostrin el seu funcionament. I a les altres, també. Fins on jo
sé, avui en dia, no existeixen. Hi ha qui ho resumeix dient que "la medicina alternativa que funciona es diu medicina a seques".
De la mateixa manera, si dalt d’un avió que
cau en picat em donen a triar entre un paracaigudes que ha demostrat ser
efectiu després d’un munt de proves i un altre que no ha demostrat ser un
paracaigudes, jo triaré el primer. M'hi va la vida.
En tot cas, si opineu de forma diferent, ho
podem discutir civilitzadament als comentaris. Perquè, com he dit abans,
m’agradaria estar equivocat.
Us deixo amb alguns articles interessants que he llegit mentre escrivia tot això:
Deixo oberta la llista, per si hi voleu afegir altres enllaços (poseu-los als comentaris)
