dilluns, 19 de març del 2012

Hi ha alguna explicació racional al fet de sentir sorolls que no existeixen?

Aquesta pregunta es basa en una experiència personal: en ocasions sento mòbils.

Tot va començar després del disgust profund que em va generar el robatori del meu mòbil de la manera més beneita – cosa que va fer que la ràbia s’afegís al disgust- vaig anar a comprar-me’n un de nou. Vaig buscar punts i més punts per tal de que el cost del mòbil tendís a zero i vaig aconseguir un d’aquests artefactes que encara conservo. I que duri!

Fins aquí tot ben normal. El fenomen però que us vull explicar va aparèixer després. Un cop més o menys controlat el tema de com funcionaven les diverses possibilitats i tecles de l’aparell, vaig fer allò de sentir el so de la trucada per poder identificar-la clarament quan algú volgués posar-se en contacte amb mi – i jo no acabés mirant al meu voltant amb aquella expressió de “ep! t’estan trucant, que no l’agafes...? ah! però si és el meu! (cara vermella)”. Després de familiaritzar-me doncs amb el nou to, vaig deixar estar el tema. El més curiós de tot plegat va ser que, mentre caminava pel carrer vaig sentir clarament com sonava el meu mòbil. Quan me’l vaig treure de la butxaca de l’abric, vaig poder comprovar que ningú havia trucat. Això em va passar diverses vegades, fins que curiosament – quan potser ja m’havia acostumat al to del nou mòbil- va deixar de passar-me.

Anàlogament, quan vaig ser mare per primera vegada, moltes nits sentia com si el meu fill plorés. Em llevava corrents per veure què passava i comprovava, una mica estranyada, que el nen seguia dormint plàcidament. Un dia, estant a la dutxa, el fenomen es va repetir i aquest cop, i donat que el seu pare estava amb el nen i em jurava i rejurava que el nen no havia obert la boca, vaig poder acabar de confirmar que es tractava d’estrès.

Avui en dia, tot ho acabem atribuint a l’estrès. I, què voleu que us digui, no m’acaba de satisfer aquesta resposta. Em vaig informar una mica i vaig descobrir que hi ha una mena de malaltia que es diu tinnitus (o acúfens) que precisament consisteix en sentir sons que no procedeixen d’enlloc i que, efectivament, poden ser causats per l’estrès. Això concorda perfectament amb un dels aspectes de les les dues situacions que us he descrit (la no existència de font sonora). Però en la descripció dels símptomes dels acúfens sempre diu que es tracta de sorollets tipus xiulets, brunzits, en cap cas el to d’un mòbil amb totes les seves notes musicals, ni el plor característic d’un nen que saps que és del teu i només del teu fill... són, potser al·lucinacions? Vosaltres què en penseu?

6 comentaris:

  1. En primer lloc deixa'm donar-te la benvinguda a aquest bloc i agrair-te que t'hagis animat a col·laborar escrivint articles. Espero que aquest sigui el primer de molts.

    Sobre la pregunta que planteges, he de dir que el plantejament és arriscat (potser a partir d'ara algú et comenci a mirar estrany, com amb desconfiança) però molt interessant.

    Sense ser expert en res, la meva teoria és que es tracta d'un fenomen similar al popularitzat "déja vu", on el cervell creu que ha passat una cosa que en realitat no ha passat.

    Un altre fenomen semblant, que a mi m'ha passat algun cop, és que alguna vegada els records d'allò que he viscut i d'allò que he somiat es confonen.

    Al capdavall, la memòria i el cervell tenen un funcionament molt complex i ja deu ser normal que de vegades passin coses estranyes.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Sergi, per acollir-me en aquest bloc tant interessant! Serà un plaer poder col•laborar en la mesura del que em sigui possible.
    Fa temps que la gent em mira estrany. Certament, amb aquest tipus de preguntes no faré més que corroborar les seves primeres impressions.

    Estic d’acord amb tu que deu ser algun tipus de fenomen similar al déjà vu, o al dels somnis que es confonen amb la realitat. El que em deixa més perplexa però és el següent. Tant en el cas del déjà vu, com en el dels somnis confosos amb el record de la realitat, ens movem dins un període de temps passat-present o, fins i tot, passat-passat respectivament (avaluat, en tots dos casos, des del present). M’explico: el déjà vu ve a ser una mena d’experiència comparativa entre allò que actualment estàs vivint i la sensació d’haver-la viscut prèviament. Des del present avalues un fet actual amb un fet que situes en el passat i et preguntes “ és el mateix?”.
    En el cas dels records viscuts i dels somnis que es confonen, també és una situació comparativa, encara més borrosa. Ens situem en un punt en el temps més llunyà (el record d’allò que crec haver viscut) i un somni que vaig tenir. La relació comparativa és passat-passat i s’avalua des del present “em pregunto si l’episodi x que ara em ve al cap era real o va ser un somni?”*

    El cas que volia presentar està més proper en el temps (fins i tot diria que, amb el pas del temps s’atenua o desapareix). La sensació és molt vívida, precisament, per la proximitat en el temps d’un fet que ha passat realment. És com si el cervell repetís “internament” un so d’alerta, per tenir-lo ben present quan de fet es doni i poder actuar en conseqüència. Des del present, altre cop, avaluem el següent “això que ara sento és el que acabo de sentir?”.

    *és curiós perquè justament ahir diumenge parlava amb un grup d’amics sobre allò que es diu de que les persones més grans tenen la capacitat de recordar esdeveniments del passat remot, i en canvi els del passat recent els obliden més fàcilment. Vam acabar rient perquè ens preguntàvem com podia ser que dues persones que havien viscut el mateix (un parell d’amics, una parella, etc.) fossin capaços de defensar amb ungles i dents fets totalment oposats (i fàcilment comprovables si s’escaigués). Allò tant conegut de “tu no ho vas veure perquè al 1936 ni tan sols hi eres, estaves a França” “que estava a França?! I què més! Si durant aquells anys vaig ser veí teu i vivíem al carrer Entença!”

    ResponElimina
  3. Són conegudes les alucinacions auditives (paracúsies). Les simples provoquen que s'escoltin xiulets, pitades... i les complexes poden ser veus, música... Les causes menys preocupants i més freqüents poden ser l'estrès, sobretot quan allò que escoltes és un so que de normal et causa alarma (el plor del teu fill, la trucada del mòbil...)

    Jo tinc alucinacions tactils des de fa molts anys, és a dir, la percepció que algú em toca, que m'acarícia els cabells, etc. I curiosament, de vegades sento com el mòbil em vibra (allò que fan quan els poses en silenci i et truquen) sense tenir-lo. I és una sensació absolutament real, és a dir, no és que em sembli... o em faci l'efecte que vibra la zona de la meva butxaca, sinó que realment la meva pell sent la vibració d'un mòbil a la butxaca, però el mòbil a la butxaca quan vibra sovint no hi és.
    Quan tenia disset anys i estudiava per la selectivitat em llevava cada dia a les 7 del matí per estudiar; doncs bé, sovint algú em tocava l'espatlla i em sacsejava perquè em despertés, i em despertava, però no hi havia ningú; i eren les 7 del matí clavades, ni un minut més ni un minut menys.

    De petit, amb 4 o 5 anys vaig tenir alguna alucinació visual. Recordo també una alucinació auditiva poc després que el meu avi morís en la qual ell em cridava i pronunciava el meu nom.

    De vegades, les alucinacions estan associades també a la perdua parcial del sentit; és a dir, si l'area del cervell destinada a rebre l'estimul nerviós i a convertir-lo en sensació a la consciència per alguna raó no rep prou informació aleshores es posa a funcionar sense control i reprodueix qualsevol sensació de les que tenim enregistrades a la memòria.

    ResponElimina
  4. Hola atots. Molt interessant aquest tema i les respostes. Jo ahir vaig escriure una parrafada que no es va voler publicar i ara intentaré comprimir-la i hi sortiu guanyant. Jo i molta gent hem tingut l'experiència de "veure" a un familiar o amic estimat que fa poc ha mort. Quan va morir mon pare el veia a tot arreu, és a dir, molta gent semblava ell. Encara sovint em passa ( ja han passat 27 anys). Vaig llegir una vegada que el cervell funciona d'aquesta manera: quan rep una impressió ( en el cas de què parlo, una impressió visual) vol saber de seguida què és. llavors, el cervell treu el catàleg de totes les coses que te amagatzemades i que s'assemblen remotament al que veu pels ulls ( en aquest cas, un catàleg de faccions de cares). Quan troba la que es correspón en més punts al que veu ( distància front-nas, ulls petits o separats, forma de cabells, etc) l'identifica. Tot això és en certa manera raonable o almenys en part. La cosa és, que a vegades hi deu haver un petit mecanisme que se'ns escapa: tenim una impressió fugaç, o que pot durar un segon, que la cara que busca és la del pare perdut. Jo, penso que, tenint present sovint la cara del pare, és la que primer descobrim en més correspondències ( formes, ulls...) fent una mica de trampa, perquè obviem altres descorrespondències si m'explico. Però la cara del pare és la que tenim primer per consultar. I la cosa es repeteix molt sovint, vull dir, el sentiment o part emocional del cervell sembla exercir més força que la part racional.
    Sobre aquestes experiències auditives, potser també passa una cosa semblant. Si estàs molt pendent del nen si plora o que el mòbil sona, qualsevol estímul auditiu ( remors de fons de cotxes, veus de papagai, trum trum de trens, etc, potser és el soroll "primordial" sobre el què comparar la nostra particular col.lecció de sons de referència: en aquest cas, la veu d'un nadó, o el soroll del tfn.
    Sobre aquests sentits tàctils, els trobo, Jere, deslumbrants i em fan una mica de por i tot. Jo també he tingut al.lucinacions crec que a l'entre-son, mig adormida. També puc despertar-me a qualsevol hora, gairebé, que determino ( ho he de voler molt, sinó no). Un plaer compartir pensaments i coneixements amb vosaltres!

    ResponElimina
  5. OOOhhhh molt interessant aquest tema. Jo he tingut algunes experiències telepàtiques que potser podrien entrar en la categoria d'al.lucinacions o somnis premonitoris. Per descomptat que no sé com funcionen però em va anar molt bé viure-les.
    Quan vaig ser mare també sentia plorar la meva filla quan dormia tranquilament. Potser ella plorava en somnis o, en una situació molt més còmica, potser era una altra cosa la que feia el soroll (un dia ens cridàvem el meu home i jo d'una a l'altra banda del camp: "la nena plora!" i l'altre "que no, és amb mi i dorm" i el primer "que et dic que plora!!" i resulta que passaven unes gavines volant que piulaven ben igual...).
    Llavors amb això que has dit del tacte, Jeremias, m'has deixat bocabadada. En part perquè li tinc molta mania a un ginecòleg que ens donava classes a la uni... perquè mentre feia classe caminava amunt i avall i un dia que es va posar darrere meu em va semblar que m'acariciava els cabells... i ara em fas dubtar de si va ser real o no!
    I per acabar, amb el tema mòbils: també passa a vegades allò que et sembla que sona, el mires i no ha sonat, però just quan l'agafes sona. Curiós, oi...?

    fins aviat!

    mima

    ResponElimina
  6. Pel que veig, el tema és molt més comú del que es podria pensar. Potser perquè, a qui li passa, molts cops no ho explica gaire.

    Això dels cabells ja m'ho havien explicat un cop, fa molts anys. I veig que hi ha un o dos casos més aquí.

    "Llàstima" (entre cometes) que a la Cristina no li hagi passat perquè com a títol era molt més impactant: "en ocasions em toquen els cabells i quan em giro... no hi ha ningú".

    També trobo molt interessant les explicacions "racionals" del Jeremias i la Sílvia. No només perquè m'agradi un món on tot pugui ser explicat racionalment més que un altre amb sers i fenòmens místics/màgics. M'agrada perquè el coneixement racional obre les portes a entendre més coses, en aquest cas, com funciona aquesta fabulosa màquina que tenim sobre les espatlles.

    ResponElimina