dijous, 23 de febrer de 2012

Quin és el mínim nombre de persones que caldria per reconstruir la nostra civilització?

Aquesta pregunta em va venir al cap per primer cop veient una pel·lícula. No en recordo el títol ni pràcticament res. Només una escena: un home de la nostra època viatjava a la prehistòria i sorprenia als troglodites amb un encenedor.

El primer que vaig pensar va ser "molt bé, noi però, què faràs quan se li acabi el gas? No sabràs tornar-lo a omplir, ni sabràs construir-ne un altre si aquest es trenca. A la llarga hauràs d'aprendre a fer foc fregant pals o pedres, com els troglodites".

És cert que potser sí que una persona del nostre temps podria fer avançar una societat prehistòrica amb el seus coneixements però el que és segur és que no podria, ni de bon tros, fer-la arribar al nivell actual.

Una vegada vaig llegir que Goethe va ser l'últim home que tenia un coneixement global sobre com funcionava tot a la seva època. És a dir, que sabia com funcionaven internament els objectes que feia servir, comprenia la base de les ciències i de les humanitats de la seva època. No sé si és cert o no però m'interessa la idea que se'n desprén: després de Goethe, el coneixement es diversifica fins a tal punt que cap humà el pot abraçar en la seva plenitud. L'expert en Física Quàntica no pot ser-ho també en Microbiologia o en Filologia. El coneixement de la humanitat s'engrandeix però el temps per aprendre i el cervell de cada ésser humà tenen un límit.

Fins i tot, dins d'un àmbit, és possible que els experts s'especialitzin en una funció concreta. Per exemple, hi ha alguna persona capaç de fabricar un microxip (ja no un ordinador sencer) partint del que pot trobar a la natura, sense l'ajut de cap eina ni cap persona? Posem-lo en la tribu de troglodites d'abans. Sabria trobar els minerals, construir-se les eines i dissenyar el xip des de zero? En cas contrari, quantes persones caldria que li enviessim per ajudar-lo?

Aquesta pregunta no té una resposta concreta, com les que podien tenir els posts anteriors. És una pregunta oberta que convida a reflexionar sobre el saber humà, la nostra funció a la societat i la importància de la col·laboració en la construcció i el manteniment del coneixement.

També és una pregunta molt present en una de les novel·les més famoses d'Isaac Asimov. A "La Fundació" en Hari Seldon prediu el col·lapse de la civilització humana i crea un pla per intentar que la transició cap a una nova civilització sigui el menys traumàtica possible. El pla passa per triar les persones amb més coneixements en cada camp i enviar-les a l'altre extrem de la galàxia per tal que elaborin una Enciclopèdia que preservi el saber universal.

Així doncs, quantes persones caldrien per redactar una encoclopèdia amb els coneixements necessaris per reconstruir una civilització del mateix nivell que la nostra?

12 comentaris:

  1. Alguna cosa semblant deuria pensar Mark Twain quan va escriure Un ianqui a la cort del Rei Artús.

    No sé quantes persones caldrien per redactar aquesta enciclopèdia (jo de ben segur que no estaria entre les escollides), però si les han d'enviar a l'altre extrem de la galàxia, a mi em sembla que més d'un es farà el ximplet...

    ResponElimina
  2. El nombre seria molt petit. De fet, fa uns setanta mil anys, el nombre d'individus Homo sapiens a tot el planeta es va reduir a 1000, a causa de la catàstrofe de Toba. Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba (nord de Sumatra) i les temperatures van caure en picat; la mortalitat va ser brutal i es va haver de tornar a començar. Per tant, en aquest cas, amb mil n'hi va haver prou. I si tiréssim més enrere, i arribéssim a l'origen de l'espècie Homo sapiens, fa entre 200.000 i 300.000 anys, ens trobaríem amb un petit grup d'individus africans, diferents als individus de la resta de grups (tot i que la diferència no era evident a primer cop d'ull), que segurament no sumaven més de cent o dos-cent individus.
    Tiro tan enrere, perquè la civilització, tal i com la coneixem, depèn de la totalitat dels coneixements anteriors. La nostra civilització no va començar a finals dels XVIII, amb l'energia del vapor, ni a les acaballes del XIX, amb els motors de combustible fòssil o els primers generadors d'electricitat, sinó que és l'herència de centenars de milers d'anys d'un procés d'error i aprenentatge que no ha abastat només els coneixements, sinó també les actituds, els mètodes de fer i els mètodes de raonar.
    Si tornéssim a començar de zero, n'hi hauria prou amb un nombre encara més reduït que el que hi va haver a la primera evolució tecnològica; no només perquè sabem més coses, sinó sobretot perquè tenim una visió més objectiva de la realitat quant a mètodes de raonament i de treball. La manca d'especialistes seria solucionada amb temps. Potser la pregunta més que "quants individus caldrien?" seria "quant de temps caldria?".
    L'altre dia, veient volar un avió, em vaig fer una pregunta que té una certa relació amb el tema que tractem:
    "D'acord que fer un avió és un procés difícil, però... un cop vam inventar el primer avió... com diantres vam aprendre a volar? És evident que el primer pilot, la persona que va pujar per primera vegada al primer avió no havia volat abans. Com va aprendre a volar? A força d'accidents?"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt interessant. No sabia això de la catàstrofe de Toba. Pel que fa a l'origen de l'espècie, no tinc res a dir de la data, però del nombre d'individus, el llibre del Gènesi ens dóna una pista en el sentit que tota la humanitat descendim de fet d'un sol individu. No sé, però tenia entès que els paleontòlegs i biòlegs ja havien arribat també a aquesta mateixa conclusió…

      Elimina
    2. Hola Quim, gràcies per seguir el bloc.

      Això de l'Adam cromosòmic i l'Eva mitocondrial també és una història ben curiosa. No sé si seria bona idea fer un post en aquest bloc sobre el tema perquè no és una pregunta sobre la qual calgui especular molt (dono per bona la resposta que pots trobar a la wikipedia). Potser el més curiós és que l'Adam cromosòmic i l'Eva mitocondrial (l'home i la dona que són considerats antecessors comuns de tots els humans) van viure separats per 100.000 anys de diferència. És a dir, no només no es van conèixer sinó que tampoc van arribar a sospitar mai que esdevindrien l'Adam i l'Eva de la humanitat. I de fet, ni tan sols coneixien el mite d'Adam i Eva.

      Elimina
    3. També depèn del que s'entengui per "humans". Alguns autors consideren com a tals les diferents espècies d'homínids o algunes d'elles, com l'homo sapiens arcaic. Els nostres origens com a homo sapiens sapiens els han situat a fa uns 180.000 anys. (Veig que aquesta "Eva mitocondrial" no estaria situada gaire lluny d'aquella època, relativament parlant. L'Adam cromosòmic seria molt més modern. Això no vol dir que no hi pugui haver hagut un Adam i una Eva contemporanis entre si i anteriors a aquells dos)

      Elimina
    4. Efectivament, hi ha més Adams cromosòmics. El pare de l'Adam cromosòmic, també era un Adam cromosòmic (si tots descendim del primer, també descendim del seu pare) i l'avi i el besavi i així fins a arribar fins a l'època de l'Eva mitocondrial on no només hi hauria un Adam cromosòmic.

      Fixa't que els dos avis, els quatre besavis, (etc), de l'Adam cromosòmic, també són Adams cromosòmics. Per tant, l'època de l'Eva mitocondrial estaria farcida d'Adams cromosòmics.

      Tinc la intuïció que en aquella època els homes es podrien dividir en dos grans grups: uns serien pares de tota la humanitat actual i els altres no tindrien en l'actualitat cap descendent. Potser també hi hauria homes que tindrien alguns descendents però crec que amb el temps es deu tendir a ser pare o bé de tota la humanitat o bé de ningú.

      Elimina
  3. Ara estava mirant a la Wikipedia (versió en castellà) la història dels germans Wright. Realment fa esment que van haver d'aprendre a pilotar molt bé ja que l'avió que van construir no era ni molt menys fàcil de pilotar. De fet la història de l'aviació sembla que comença abans i en Lilienthal, potser el primer pilot que va morir en un accident aeri, aconsellava als dissenyadors de planejadors que provessin a volar amb els models existents abans de dissenyar cap model nou.

    Em sembla un tema molt interessant. A veure si algun dia t'animes i en fas un article ;)

    També és molt interessant això que expliques sobre la catàstrofe de Toba. Fa uns anys vaig veure un reportatge on esmentaven la teoria que va ser llavors quan l'ésser humà va desenvolupar la seva creativitat. Deia que només els més imaginatius (per exemple els que van idear recipients per guardar aigua per fer servir més tard) van aconseguir sobreviure. No sé si és cert però és una idea bonica.

    Maurici, ara no recordo com s'ho feien per convèncer els savis que havien d'anar a l'altre extrem de la galàxia. Potser oferien un plus? O potser eren voluntaris com els de la mili.

    ResponElimina
  4. No sé si el fet de tenir més coneixements sobre maneres de fer, hàbits i costums adquirits seria un avantatge a l'hora de repoblar de nou. Suposo que l'home durant tota la seva existència s'ha hagut de reinventar i apostar, arriscar-se (la vida sobretot) i haver de començar altre cop seria força difícil, però no impossible. Jo sempre m'he preguntat què li va passar pel cap al primer paio que pujà a un cohet espacial, per no anar gaire enrere i el que em sorprèn encara avui és la llista de coses que han caigut en desús, com la màquina d'escriure, el tocadiscs, els cassettes... això en uns pocs anys. El lideratge sempre ha estat però el "culpable" dels canvis, per la qual cosa, suposo que un líder i bon gestor del temps seria la clau, així que apostaria per una majoria de dones, hehehe

    ResponElimina
  5. Encara que sigui ficció, un escenari diferent del d’Asimov el planteja George Stewart a “La Tierra Permanece”. Allà, els supervivents al col•lapse de la civilització són gent normal, sense una intel•ligència destacada ni una preparació notable que estaven perfectament adaptats a la seva forma de vida i, en alguns casos, no superen el trauma d’haver de començar pràcticament de zero. No us explico més per si la voleu llegir. Em sembla que està esgotada, jo vaig trobar un exemplar en una llibreria especialitzada en ciència-ficció. Online es pot trobar a librosgratisweb.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies per la recomanació, Xavier. El que m'agrada de la ciència-ficció és que, malgrat molts cops sembli que els arguments ja estan tots gastats, els autors són capaços d'inventar nous matisos amb els quals una història pot tornar a ser original.

      Elimina
  6. Sobre la pregunta que fas Sergi, dir-te que no me l’havia plantejat mai i la trobo molt interessant. Al llegir-la enseguida he pensat en que si enlloc d’humans fóssim alguna mena de microorganisme “tot terreny” no en caldria gaires. Suposo que el nivell de complexitat al que hem arribat els humans (em refereixo a la manera de reproduir-nos, el tema de les cries “febles” durant molt de temps, etc.) faria que costés bastant.
    El que peguntes va més enllà encara, perquè no es tracta de repoblar la Terra i prou sinó d’arribar a tenir la civilització que tenim ara. Això m’ha fet pensar en una altra cosa. Sembla ser que l’S.J. Gould defensava la idea de que encara que tinguéssim un rellotge que pogués fer marxa enrere i, arribats a un punt, tornéssim a posar-lo en marxa el procés de la selecció natural i els esdeveniments relacionats anirien per vies o camins completament diferents als que s’han donat. Ell deia això referint-se al tema de la selecció natural, i la meva pregunta és si potser passaria el mateix pel que fa a la nostra història d’acumulació de coneixements. Hi ha autors que pensen al contrari i fins i tot científics que han fet experiments a nivell molecular i sembla que poden reproduir les cadenes històriques i s’arriba al mateix resultat (això a nivell molecular, recordeu).
    No tinc una idea massa clara al respecte de quina és la resposta correcta, ni sé si n’hi ha. Penso que a l’augmentar la complexitat més difícil és reproduir les condicions que es van donar en algun moment del passat. Tampoc tinc clar si és lícit comparar tot això amb l’evolució que ha sofert el nostre pensament i coneixements. Com tu bé dius, el nivell d’especialització actual és molt gran. En aquest sentit està clar que som una espècie molt complexa amb moltes interconnexions entre els individus que la componen i amb altres espècies de les quals en depenem (tipus microbis de l’estómac per dir alguna cosa).
    Vaja, després de tot aquest embolic el que volia posar sobre la taula era la pregunta de si creieu que les cadenes causals temporals són reproduïbles o hi ha unes contingències que mai es poden reproduir i, per tant, arribem a situacions diferents. Podríem tornar a tenir una civilització com l’actual? Es donarien passos intermedis que allunyarien els processos causals del “final” al que hem arribat actualment?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo que en certa manera no he expressat bé la pregunta. I de fet me n'alegro perquè això ha produit moltes respostes interessants per part dels lectors.

      En el cas del que planteges, la intuïció em diu que probablement s'arribaria a civilitzacions diferents (potser amb molts punts en comú). Em recorda una mica a tot el tema dels universos paral·lels, també bastant de moda en el món de la ciència-ficció. De fet hi ha un capítol de Futurama que gira al voltant dels universos paral·lels que sorgeixen cada vegada que algú pren una decisió o la contrària.

      Elimina